LA GRANDE FESTA

Ho appena sentito il botto che avvia la sfilata dei quasi 130 carri infiorati, trainati da buoi, vacche e montoni, e non ho resistito alla tentazione di riprendere una mia poesia in dialetto del 1991. La dedico ai protagonisti, le donne e i giovani soprattutto, che mantengono viva, con la loro passione e la cura dei carri, l'anima di questa mia città. E, dopo  questo tentazione, vi saluto per andare a seguire la processione e sentire i profumi e i suoni dentro un ventaglio di colori che raccontano la primavera inoltrata.

 

A FÈ’STE DE SAN PÀRDE 

Cuànne

è u mèse de màgge,

e màgge

è u mèse chiù bbèlle,

nu paèse mìie

è fès’te.

 

A ddòre du hiéne

te éntre dénde

nsiéme e cuìlle de càgge.

 

A tèrra préne

ze prépare e partorì,

géraneie e ròse

ngòppe i bàllecúne

cà campàne

che sòne e s’devallúne.

 

A ggènte

è tùtte chiù cuentènte,

u sòle

ze chemènze e fà sentì,

u cìgne

cànde e ze reschiàre,

ze resèntene a bànde

e i prìme spàre.

 

Tènne chiù voje

de càndà i campàne.

 

Càvezùne cúrte,

càmìcia spendàte,

uàjù che ze prepàrene

a prìma chemeniòne

àvete, èppène sbòcciàte,

cu prìme penziére p’a mòre.

E ògnúne

i vé a uelìie du gelate.

 

Ze chemènze

cu Pàleie pe Sàn Premeiàne

pe fenì che Sàn Pàrde

fès’ta partìcòlàre.

 

I pàiesàne èrrìvene

da i pòs’te chiù lendàne:

Mèreche, Aues’tràlie,Tòrine

pe reégne cóm’e na vóte

Làrine.

 

Ciénte càrre chìine de hiùre,

de chepèrte, merlétte e trìne

pe tré juórne èsfìlene.

Càrre teràte

da vuóve e vàcche,

àvete, chiù peccerìlle,

da zùrre e mendúne

o teràt’e màne

da càcchedùne.

 

A mèrde di vàcche

sgrìzze cuànne càde,

u sègréte è ne camenà

cà còcce àvezàte

pe ne retrevàrse

chi scàrpe dénd’u cacàte.

 

De nòtte

è tùtte na fiaccolàte

chi ggènte

che ntónene a càrrère

pe dà fedùcie

e u cafòne che spére.

 

Spére

da i Sànte e da Ddìie

a bbòna velentà

de repagà a fatìje

che na bbòn’annàte:

tànd’a fàve,

cìce, gràne e biàde.

 

Ècche pecché

ze è recagnàte

e ne sènde

a pesantézze du càlle

mèntre ggìre

da càpammònne

e càpabbàlle.

 

Ngòppe ògne càrre

a uelìve da pàce,

èttuorn’e i còrne

na fàscia ghiànche,

i ggènte càmìnene,

(g)uàrdene

e nen zé ‘stànchene.

 

U tèrze juórne

nu càmpesànte,

ngòppe u chiàndafiéreie,

Sàn Pàrde èrrecchempàgne

e Sàn Premeiàne,

dapù tùtt’èttuórne e i càrre

pe na bbèlla magnàte

ca fès’te che devènte

nà scàmpagnàte.

 

Èccuescì fenìsce a fès’te

ch’i fèmmène fànne

cà fàntasìie

ricòpiànne màgge,

u hiòre e u càrde

pe fà a fès’te,

a fès’te de Sàn Pàrde.